The National @ Apolo 17/11/2007
No hi ha millor manera de acabar enamoran-te o, per el contrari, acabar oblidant a un grup que assistir a un concert seu. Així que vaig decidir anar a veure a The National ahir a l'Apolo. Hi vaig anar sobretot per viure les cançons de l'Alligator (05) en directe, impossible que et deixin indiferent. Tenia els meus dubtes sobre com sonarien les de The Boxer (07), amb la por de sonar massa fredes o sense energia, però estava totalment equivocat.
Hayden va ser l'encarregat d'obrir la nit. Una retirada a Wayne Coyne i unes cançons, a vegades massa acoldplejades. Van ser 40 minuts de bona música però de ben segur que hauria guanyat amb l'acompanyament d'altres músics. Però bé, era el teloner i va amenitzar l'espera a la gent que anava arribant i omplint la sala, que això era del que es tractava.
Últims 20 minuts d'agradable espera amb Of Montreal, The Knife o Tom Waits. Amb 10 minuts de retard, apareixen The National a escena, disposats a declarar la guerra a l'afortunat públic assistent amb Star a War. Prova superada. Sonen superbs! Sobretot la profunda i emocional veu de Matt Berninger.
Amb la batalla ja començada, estava clar qui seria el guanyador. Enormes cançons de la talla de Lit Up, Secret Meeting, Baby, We'll be Fine, Abel et deixaven amb la sensació d'estar en un dels concerts de l'any. Entre bromes amb el públic, debats sobre el tamany del glaçó, peticions gràfiques (Looking 4 two people with very strange clothes), etc. va discòrrer la nit. Els temes de The Boxer van acabar sonant a l'alçada dels anteriors, destacant una commovedora Fake Empire que els va servir per tancar la primera part d'actuació.
Un minut més tard, sense haver cessat l'ovació, ja els tornavem a tenir allà dalt. Green gloves, Mr. November (una autèntica passada veure al Matt donant-ho tot) i una, per mi desconeguda, About Today, recuperada d'un EP del 2004, van servir per concloure la vetllada.
L'únic però que se'ls hi pot posar és no haver tocat Karen i quan encara ressonaven les últimes notes: There is a light that never goes out per la megafonia i tots contents cap a casa.
Hayden va ser l'encarregat d'obrir la nit. Una retirada a Wayne Coyne i unes cançons, a vegades massa acoldplejades. Van ser 40 minuts de bona música però de ben segur que hauria guanyat amb l'acompanyament d'altres músics. Però bé, era el teloner i va amenitzar l'espera a la gent que anava arribant i omplint la sala, que això era del que es tractava.
Últims 20 minuts d'agradable espera amb Of Montreal, The Knife o Tom Waits. Amb 10 minuts de retard, apareixen The National a escena, disposats a declarar la guerra a l'afortunat públic assistent amb Star a War. Prova superada. Sonen superbs! Sobretot la profunda i emocional veu de Matt Berninger.
Amb la batalla ja començada, estava clar qui seria el guanyador. Enormes cançons de la talla de Lit Up, Secret Meeting, Baby, We'll be Fine, Abel et deixaven amb la sensació d'estar en un dels concerts de l'any. Entre bromes amb el públic, debats sobre el tamany del glaçó, peticions gràfiques (Looking 4 two people with very strange clothes), etc. va discòrrer la nit. Els temes de The Boxer van acabar sonant a l'alçada dels anteriors, destacant una commovedora Fake Empire que els va servir per tancar la primera part d'actuació.
Un minut més tard, sense haver cessat l'ovació, ja els tornavem a tenir allà dalt. Green gloves, Mr. November (una autèntica passada veure al Matt donant-ho tot) i una, per mi desconeguda, About Today, recuperada d'un EP del 2004, van servir per concloure la vetllada.
L'únic però que se'ls hi pot posar és no haver tocat Karen i quan encara ressonaven les últimes notes: There is a light that never goes out per la megafonia i tots contents cap a casa.
1 comentari:
bona crònica, no els tinc controlats però els hi faré una ullada.
per altra banda, maco el terme "acoldplejats" jeje
Publica un comentari a l'entrada