PS '08
El Primavera Sound s'ha acabat. Els dubtes existencials, sacrificis, ovacions i corregudes per anar d'un escenari a un altre també. L'edició d'enguany serà recordada com el Primavera de Portishead, Public Enemy, The Sonics Mission Of Burma o Morente, però el meu festival va ser aquest:
El dijous MGMT van ser els encarregats d'obrir el foc. Concert més que correcte amb les cançons festives del Time to Pretend, amb Kids per acabar. Crec que haurien brillat més a les tantes de la nit que no pas en ple sol.
Eric's Trip eren els següents i no van defraudar. Julie Doiron i els seus van donar tota una lliçó de saber fer soroll amb melodies pop. Dels millors del dia.
Tot sopant, des de les grades i després de veure trossos de British Sea Power i Public Enemy, el plat fort: Portishead. Un retorn més que esperat i que dubto molt que defraudés a algú. Les cançons del Third no van desentonar gens amb els clàssics del Dummy. L'única pega va ser el molest soroll que venia de l'ATP, on estaven Boris i que van fer deslluïr les peces més calmades.
De la serena veu de la Beth Gibbons al post-rock èpic (de vegades massa postureta també) de EITS. Seguts de nou vam flotar amb els meravellosos paisatges instrumentals dels texans, veritables "explosiones en el cielo" com van dir.
Hora pel que seria l'últim de la nit: Vampire Weekend. Molta gent i moltes ganes en l'ambient però a mi em van acabar cansant. Agraden i sonen frescos i molt ballables. En fi, cap a casa a dormir sacrificant a Midnight Juggernauts.
Llàstima no poder veure a Health (que diuen que van ser del millor del festival) The Microphones i Manitoba/Caribou, però aquestes són les conseqüències d'aquests enormes cartells.
Divendres va començar amb la revel·lació d'aquest 2008, el projecte de la jove madrilenya Lourdes Hernández: Russian Red. Ajudada per un grup d'acompanyament va anar desgranant les petites joies del seu disc de debut I Love Your Glasses. I és que després de sentir Cigarettes és impossible sortir d'allà sense un somriure tonto dibuixat a la teva cara.
The Felice Brothers van ser els següents. Amb el bateria excercint de showman i exhibint músculs, els germans van disfrutar dalt l'escenari i van fer disfrutar a la gent. Folk/Country de la vella escola amb resultats sorprenents. Es va fer molt curt.
Els indescriptibles i experimentals No Age, que tantes expectatives m'havien creat en disc, van acabar sent una petita decepció pel meu gust. No els vaig disfrutar com m'esperava, tot i que van sonar correctes. Els hi va faltar la xispa per acabar d'encendre's. Potser en un espai més petit haguessin guanyat però en fí, seguirem disfrutant dels seus discos i a l'espera d'una nova oportunitat en directe.
Cita amb la història amb els llegendaris The Sonics. Tot i les crítiques rebudes, per mi va ser un gran concert. Els hits hi van estar presents i l'actitud va ser del tot professional. No se'ls hi pot demanar més a aquestes altures. Vibrar amb The Witch, Psycho o Strychnine en ple segle XXI és impagable!
I dels seixanta viatgem cap els noranta amb Lou Barlow, Gaffney i Loewenstein: Sebadoh. Concert amb enormes himnes que no van brillar tal i com esperava. Poc rodatge i llarguíssimes pauses entre tema i tema van fer que el que podria haver estat un excel·lent concert es quedés en un notable.
Devo van oferir una festa freak amb tot un arsenal de hits. I és que no són humans, són Devo! Amb les típiques torretes com a barret i disfressats, semblava com si no haguessin passat els anys.
I el moment més esperat del divendres: A Place To Bury Strangers. Soroll, pura capa de soroll diví. Es van confirmar com a autèntics terroristes sonors i van guanyar-se les orelles dels presents. No són un plagi de MBV o del Loveless, tenen el seu propi caràcter i fan reviure l'esperit de finals dels vuitanta sense sonar gens pesats.
Després d'això vaig decidir retirar-me i perdrem El Guincho i Holy Fuck per poder estar en plena forma per l'endemà.
El dissabte va començar a l'Auditori. Llàstima de l'horari de les actuacions dels ex-components de Hefner, al migdia. Però bé, primera experiència personal amb l'Auditori i quin debut! Bon Iver i les seves cançons per l'Emma. Genial. Quasi ple fins la bandera. Emocions i interacció amb el grup. Pell de gallina constant. Em reafirmo: Màgia pura.
D'un extrem a un altre en pocs minuts. Times New Viking i la seva distorsió encaramelada. Tot i els petits problemes que va patir el guitarrista van agradar. La poca gent que hi havia al ATP amb ganes de més.
Port O'Brien obrien el Rockdelux. Començaven a caure tímides gotes i feien patir. Fitxats sense encara tenir disc publicat, els americans van complir. Van tancar amb I woke up Today, cançó vitalista i que segur que els hi obrirà moltes portes.
Els jueus platejats de David Berman eren els següents. Tenia els meus dubtes, però eren un dels imprescindibles de veure. Quin saber estar dalt d'un escenari! Quin gran frontman! Van convèncer a base de grans cançons i el públic entregat per la causa.
Stephen Malkmus & The Jicks em van arribar a cansar una mica. Se'l veia en plena forma però volem les cançons PAVEMENT!PS '09? Hi tinc plena confiança.
Uns altres d'imprescindibles, Mission Of Burma. La veritat és que jo només els conec del Vs. però era una cita inevitable. Brutals. Rabiosos. Fora del sector de fans incondicionals es va sentir a la perfecció. Que bonic veure la cara de felicitat de certs personatges que ho van viure intensament.
I dels dinosaures què me'n dieu? Això si que va ser tot un concertàs! El Lou Barlow va fer el doblet després d'actuar el dia anterior amb Sebadoh i ho va fer amb millors resultats. Crus, bruts, potents i acabant amb Sludgefeast. Per recordar.
Arribem al ATP. Tothom marxant flipant del que havia estat l'actuació de Shellac. I retard en el començament de Les Savy Fav. La decisió era una de les més doloroses ja que a la mateixa hora tocaven Tindersticks al Rockdelux. Però a quarts de 2 de la nit? Quin tros d'animal el puto Tim Harrington. Ell no en té pas prou d'un minúscul escenari no, ell ha d'anar de punta a punta l'ATP, grades amunt grades avall, lligant amb les ties... Pur espectacle! A més no va parar de disfressar-se. Però no hi havia més temps a perdre...
Nervis. Arribava tard per veure els que més ganes en tenia: Animal Collective. Corrents fins a l'Estrella Damm. Molta gent. Arribo a temps just quan estava sonant Comfy in Nautica. Alegria. In Panda Bear we trust! Van anar al gra presentant les cançons que possiblement estaran en el nou disc. Semblava haver un magnetisme que et deixava hipnotitzat i et recorria per tot el cos al ritme dels moviments d'Avey Tare. No van faltar Fireworks, Peacebone, Grass o la 100% ballable Brother Sport per acabar. El que no es pot ser tant exigent amb els horaris... si tothom reclama que hi hagin bisos per què no van tornar a sortir? Concert del festival.
Després a Simian i decidit a marxar cap a casa. Però abans anem a donar una ullada al ATP... el gran diluvi que va caure allà! I quin gran final primaveral.
El dijous MGMT van ser els encarregats d'obrir el foc. Concert més que correcte amb les cançons festives del Time to Pretend, amb Kids per acabar. Crec que haurien brillat més a les tantes de la nit que no pas en ple sol.
Eric's Trip eren els següents i no van defraudar. Julie Doiron i els seus van donar tota una lliçó de saber fer soroll amb melodies pop. Dels millors del dia.
Tot sopant, des de les grades i després de veure trossos de British Sea Power i Public Enemy, el plat fort: Portishead. Un retorn més que esperat i que dubto molt que defraudés a algú. Les cançons del Third no van desentonar gens amb els clàssics del Dummy. L'única pega va ser el molest soroll que venia de l'ATP, on estaven Boris i que van fer deslluïr les peces més calmades.
De la serena veu de la Beth Gibbons al post-rock èpic (de vegades massa postureta també) de EITS. Seguts de nou vam flotar amb els meravellosos paisatges instrumentals dels texans, veritables "explosiones en el cielo" com van dir.
Hora pel que seria l'últim de la nit: Vampire Weekend. Molta gent i moltes ganes en l'ambient però a mi em van acabar cansant. Agraden i sonen frescos i molt ballables. En fi, cap a casa a dormir sacrificant a Midnight Juggernauts.
Llàstima no poder veure a Health (que diuen que van ser del millor del festival) The Microphones i Manitoba/Caribou, però aquestes són les conseqüències d'aquests enormes cartells.
Divendres va començar amb la revel·lació d'aquest 2008, el projecte de la jove madrilenya Lourdes Hernández: Russian Red. Ajudada per un grup d'acompanyament va anar desgranant les petites joies del seu disc de debut I Love Your Glasses. I és que després de sentir Cigarettes és impossible sortir d'allà sense un somriure tonto dibuixat a la teva cara.
The Felice Brothers van ser els següents. Amb el bateria excercint de showman i exhibint músculs, els germans van disfrutar dalt l'escenari i van fer disfrutar a la gent. Folk/Country de la vella escola amb resultats sorprenents. Es va fer molt curt.
Els indescriptibles i experimentals No Age, que tantes expectatives m'havien creat en disc, van acabar sent una petita decepció pel meu gust. No els vaig disfrutar com m'esperava, tot i que van sonar correctes. Els hi va faltar la xispa per acabar d'encendre's. Potser en un espai més petit haguessin guanyat però en fí, seguirem disfrutant dels seus discos i a l'espera d'una nova oportunitat en directe.
Cita amb la història amb els llegendaris The Sonics. Tot i les crítiques rebudes, per mi va ser un gran concert. Els hits hi van estar presents i l'actitud va ser del tot professional. No se'ls hi pot demanar més a aquestes altures. Vibrar amb The Witch, Psycho o Strychnine en ple segle XXI és impagable!
I dels seixanta viatgem cap els noranta amb Lou Barlow, Gaffney i Loewenstein: Sebadoh. Concert amb enormes himnes que no van brillar tal i com esperava. Poc rodatge i llarguíssimes pauses entre tema i tema van fer que el que podria haver estat un excel·lent concert es quedés en un notable.
Devo van oferir una festa freak amb tot un arsenal de hits. I és que no són humans, són Devo! Amb les típiques torretes com a barret i disfressats, semblava com si no haguessin passat els anys.
I el moment més esperat del divendres: A Place To Bury Strangers. Soroll, pura capa de soroll diví. Es van confirmar com a autèntics terroristes sonors i van guanyar-se les orelles dels presents. No són un plagi de MBV o del Loveless, tenen el seu propi caràcter i fan reviure l'esperit de finals dels vuitanta sense sonar gens pesats.
Després d'això vaig decidir retirar-me i perdrem El Guincho i Holy Fuck per poder estar en plena forma per l'endemà.
El dissabte va començar a l'Auditori. Llàstima de l'horari de les actuacions dels ex-components de Hefner, al migdia. Però bé, primera experiència personal amb l'Auditori i quin debut! Bon Iver i les seves cançons per l'Emma. Genial. Quasi ple fins la bandera. Emocions i interacció amb el grup. Pell de gallina constant. Em reafirmo: Màgia pura.
D'un extrem a un altre en pocs minuts. Times New Viking i la seva distorsió encaramelada. Tot i els petits problemes que va patir el guitarrista van agradar. La poca gent que hi havia al ATP amb ganes de més.
Port O'Brien obrien el Rockdelux. Començaven a caure tímides gotes i feien patir. Fitxats sense encara tenir disc publicat, els americans van complir. Van tancar amb I woke up Today, cançó vitalista i que segur que els hi obrirà moltes portes.
Els jueus platejats de David Berman eren els següents. Tenia els meus dubtes, però eren un dels imprescindibles de veure. Quin saber estar dalt d'un escenari! Quin gran frontman! Van convèncer a base de grans cançons i el públic entregat per la causa.
Stephen Malkmus & The Jicks em van arribar a cansar una mica. Se'l veia en plena forma però volem les cançons PAVEMENT!PS '09? Hi tinc plena confiança.
Uns altres d'imprescindibles, Mission Of Burma. La veritat és que jo només els conec del Vs. però era una cita inevitable. Brutals. Rabiosos. Fora del sector de fans incondicionals es va sentir a la perfecció. Que bonic veure la cara de felicitat de certs personatges que ho van viure intensament.
I dels dinosaures què me'n dieu? Això si que va ser tot un concertàs! El Lou Barlow va fer el doblet després d'actuar el dia anterior amb Sebadoh i ho va fer amb millors resultats. Crus, bruts, potents i acabant amb Sludgefeast. Per recordar.
Arribem al ATP. Tothom marxant flipant del que havia estat l'actuació de Shellac. I retard en el començament de Les Savy Fav. La decisió era una de les més doloroses ja que a la mateixa hora tocaven Tindersticks al Rockdelux. Però a quarts de 2 de la nit? Quin tros d'animal el puto Tim Harrington. Ell no en té pas prou d'un minúscul escenari no, ell ha d'anar de punta a punta l'ATP, grades amunt grades avall, lligant amb les ties... Pur espectacle! A més no va parar de disfressar-se. Però no hi havia més temps a perdre...
Nervis. Arribava tard per veure els que més ganes en tenia: Animal Collective. Corrents fins a l'Estrella Damm. Molta gent. Arribo a temps just quan estava sonant Comfy in Nautica. Alegria. In Panda Bear we trust! Van anar al gra presentant les cançons que possiblement estaran en el nou disc. Semblava haver un magnetisme que et deixava hipnotitzat i et recorria per tot el cos al ritme dels moviments d'Avey Tare. No van faltar Fireworks, Peacebone, Grass o la 100% ballable Brother Sport per acabar. El que no es pot ser tant exigent amb els horaris... si tothom reclama que hi hagin bisos per què no van tornar a sortir? Concert del festival.
Després a Simian i decidit a marxar cap a casa. Però abans anem a donar una ullada al ATP... el gran diluvi que va caure allà! I quin gran final primaveral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada